Vés al contingut

Literatura grega

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La literatura grega engloba tant els escrits de l'antiga Grècia, corresponents a la literatura clàssica, com les obres produïdes a Grècia o en altres països emprant el grec.

Precedents

[modifica]

La primera literatura grega està composta de llegendes i mites[1] que es transmetien de forma oral. Molts d'ells s'han perdut amb el pas del temps i en conservem resums parcials en altres obres o recordatoris, com els de la Crestomatia de Procle.[2]

Literatura grega antiga

[modifica]
Bust d'Homer

Poesia èpica

[modifica]

Les primeres obres destacables, que seran el model de tota la literatura grega posterior, són els dos poemes èpics d'Homer, La Ilíada i l'Odissea.[3] En ells es narren episodis de la Guerra de Troia i la tornada dels herois a casa, usant part dels mites de l'època arcaics i forjant epítets i fórmules que esdevindran clàssics. D'una època similar és Hesíode, que també barreja èpica i mitologia, però amb una presència més clara de l'autor.[4][5]

Poesia lírica

[modifica]

L'elegia és el primer gènere del qual es conserven obres, com les d'Arquíloc,[6][7] que canta a la seva pàtria destruïda per la guerra. Dins el període preclàssic va florir l'oda com a cançó amorosa, que va dotar a la lírica de l'intimisme que l'acompanyaria en segles posteriors. Els autors més destacats són Safo,[8] Anacreont[9][10] o Alceu.[11]

Anacreont

A la Grècia Antiga part de la poesia estava destinada a ser cantada en cor a festivals i concursos, com els versos de Píndar, que lloava els vencedors als Jocs Olímpics inserint descripcions sobre llinatges, pàtries i pregàries als déus.[12]

Ja al període hel·lenístic, Cal·límac va compondre himnes als déus on els retrata com a gairebé humans, lluny de la solemnitat i la màgia homèriques.[13] Aquest model va inspirar les representacions artístiques posteriors, plenes d'escenes domèstiques.[14] Teòcrit, per la seva banda, va ser el principal poeta pastoral.[15]

Poesia dramàtica

[modifica]

A Grècia van sorgir els dos grans gèneres teatrals: la tragèdia i la comèdia. La primera tractava de temes nobles i passions complexes, mentre que la segona tenia un final feliç, un to més lleuger i predominaven els embolics de trama amorosa. Els tràgics més destacats componien cicles de rerefons mític i llegendari: Èsquil,[16][17] Sòfocles[18][19] i Eurípides.[20][21] El comediògraf de més èxit va ser Aristòfanes[22][23] i a la segona època (l'anomenada comèdia nova), Menandre.[24][25]

Prosa

[modifica]

Dins la prosa, composta per ser llegida, el gènere per excel·lència va ser la història, amb Heròdot[26][27][28] i Tucídides,[29][30][31][32] que se centren en el període de conflicte entre Grècia i Pèrsia. El primer és més imparcial i té una vocació etnogràfica, mentre que el segon dona més importància als discursos i als personatges. Un altre historiador cabdal fou Xenofont.[33][34][35][36]

La faula va ser un gènere breu que buscava l'alliçonament moral a través de narracions on els protagonistes sovint eren animals. El principal impulsor va ser Isop, el model del qual va triomfar a Europa durant l'edat mitjana (amb els exempla) i a les faules neoclàssiques.[37][38][39][40]

L'oratòria va lligar-se a la democràcia atenenca, on els discursos polítics servien per persuadir els partidaris i ridiculitzar els adversaris. L'orador més brillant fou Demòstenes, que amb la seva passió va fer carrera malgrat les seves dificultats inicials.[41][42][43]

Demòstenes, en una pintura de Jean Lecomte du Nouÿ

Per la influència que va tenir posteriorment cal destacar l'obra de Teofrast, qui va descriure breument, com apunts entre narratius i enciclopèdics, els caràcters més usuals de la literatura. Els seus arquetips es poden rastrejar als personatges de drames i novel·les de tota Europa.[44][45][46][47]

La filosofia també té un caràcter literari, com els diàlegs de Plató,[48][49][50][51] els mites que usa per explicar el seu missatge o els tractats d'Aristòtil, precedents de l'assaig modern.[52][53][54][55][56][57] Aquests dos pensadors marquen dos pols oposats, idealisme i realisme, que perduraran en la tradició occidental.

Literatura romana d'Orient

[modifica]

Quan Grècia va passar a formar part de l'Imperi Romà d'Orient va aparèixer un nou tipus de literatura, lligada al cristianisme, a les refundicions i a les cròniques històriques. Inspirada en aquesta època (no escrita en ella) està la novel·la bizantina, que és una narració d'aventures de caràcter exòtic.

Literatura grega moderna

[modifica]

El nom més conegut de la literatura grega moderna és el del poeta Konstandinos Petru Kavafis. Dos autors van arribar a obtenir el Premi Nobel de Literatura: Giorgos Seferis i Odysseus Elytis.

Referències

[modifica]
  1. Riquer, M i Valverde, JM, Historia de la literatura universal, Planeta, 1984
  2. Giovanni Battista Martini. Storia della Musica. Dalla Volpe, 1770, p. 129–. 
  3. Homer. Chapman's Homer: The IIiad and the Odyssey. Wordsworth Editions, 2000. ISBN 978-1-84022-117-6. 
  4. Hesiod. The Epics of Hesiod. Whittaker, 1861, p. 14–. 
  5. Hesiod. The Works of Hesiod. J. Wilson, 1740, p. 83–. 
  6. Johann Hermann Heinrich Schmidt. An Introduction to the Rhythmic and Metric of the Classical Languages: To which are Added the Lyric Parts of the Medea of Euripedes and the Antigone of Sophocles, with Rhythmical Schemes and Commentary. Ginn and Heath, 1883, p. 93–. 
  7. Horace. Opera, accedunt clavis metrica et notae Anglicae ..., 1828, p. 323–. 
  8. Sappho; Henry Thornton Wharton Sappho: Memoir, Text, Selected Renderings, and a Literal Translation. D. Stott, 1887. 
  9. Anacreon. Poesías de Anacreon, Teócrito, Bion y Mosco. Oficina de D. Benito Cano, 1796, p. 40–. 
  10. Anacreon. Select Odes of Anacreon: With Critical Annotations, to which are Added Translations and Imitations of Other Ancient Authors. Vernor and Hood, 1802. 
  11. of Mytilene ALCAEUS. Alcaei poetae lyrici fragmenta [ed. by T.F. Stange]., 1810. 
  12. Pindar. Pindar: The Olympian and Pythian Odes. American Book Company, 1885. 
  13. Callimachus; William Dodd The Hymns of Callimachus. translator, and sold, 1755, p. 143–. 
  14. Bowra, C. M., Introducción a la literatura griega. Editorial Gredos, 2007
  15. Chambers' Encyclopædia: A Dictionary of Universal Knowledge. W. & R. Chambers, 1892, p. 162–. 
  16. Eschyle. Tragédies d'Eschyle, traduites par Jean-Jacques Le Franc de Pompignan. Saillant et Nyon, 1770. 
  17. Patin (M., Henri). Études sur les tragiques Grecs: Eschyle. Hachette et Cie., 1890. 
  18. Sophocles. The Tragedies of Sophocles, from the Greek. By Thomas Francklin ... A new edition. With a dissertation on ancient Greek tragedy, etc. A.J. Valpy, M.A., 1832. 
  19. Sophocles. Sophocles: The Plays and Fragments. Clarendon Press, 1871. 
  20. Eurípides. Tragedias de Eurípides. M. Tello, 1865. 
  21. Euripides. The Plays of Euripides: Andromache. Electra. The Bacchantes. Hecuba. Heracles mad. The Phoenician maidens. Orestes. Iphigenia among the Tauri. Iphigenia at Aulis. The Cyclops. G. Bell, 1891. 
  22. Aristophanes. The Comedies of Aristophanes. G. Bell & sons, 1887. 
  23. Aristofanes. Comedies: Les bromes. Els cavallers. Fundació Bernat Metge, 1970. 
  24. Guillaume Guizot. Ménandre: étude historique et littéraire sur la comédie et la société grecques. Didier, 1855. 
  25. Charles Benoît (helléniste.). Essai historique et littéraire sur la comédie de Ménandre: avec le texte de la plus grande partie des fragments du poëte. Firmin Didot, 1854, p. 260–. 
  26. Herodoto. Los nueve libros de la historia de Heródoto de Halicarnaso. Imp. Central á cargo de Víctor Saiz, 1878. 
  27. Herodoto. Herodoti Musae. in Bibliopolio Hahniano, 1834. 
  28. Herodotus. Histoire d'Hérodote, tr. du grec, avec des remarques historiques et critiques, un essai sur la chronologie d'Hérodote, et une table géographique. Nouv. éd., rev., cor. et considérablement augm., à laquelle on a joint La vie d'Homère, attribuée à Hérodote, les Extraits de l'histoire de Perse et de l'Inde de Ctésias, et le Traité de la malignité d'Hérodote.... G. Debure l'ainé, 1802. 
  29. Thucydides. L' histoire de Thucydide Athénien, de la guerre, qui fut entre les Péloponnésiens, et Athéniens, 1527. 
  30. Thucydides. L'histoire de Thucydide de la guerre du Peloponese. aux depens de la Compagnie, 1713. 
  31. Thucydides. Massime esempj e trattati pubblici in Tucidide .... Nella Stamperia Imperiale, 1756, p. 96–. 
  32. Dionysius (Halicarnassensis.). Dello stile e di altri modi propri di Tucidide. éditeur non identifié, 1819, p. 98–. 
  33. Xenophon. The Anabasis of Xenophon: with an interlinear translation, for the use of schools and private learners on the Hamiltonian system. David McKay, 1887. 
  34. Jenofonte. Las obras de Xenophon. por Juan de Junta, 1552. 
  35. Xenophon. La Ciropedia. Sonzogno, 1833. 
  36. Xenophon. Oeuvres complètes de Xénophon. L. Hachette, 1873, p. 503–. 
  37. Isop. Faules de Isop: filosof moral ... corregidas de nou ... preceheix la vida de Isop. Companyia de Jordi, Roca y Gaspar, 1798*. 
  38. Isop. Faules de Ysop filosof moral preclarissim y de altres famosos autors historiades y de nou corregides ab mes claredat que fins vuy se sien estampades: juntament ab les sentencies al marge en declaració de cada faula. Per Sebastiá y Jaume Matevat, 1642. 
  39. Aesop. Fábulas de Esopo en idioma mexicano. Oficina tip. de la Secretaría de Fomento, 1895, p. 6–. 
  40. Isop. Fabulas de Esopo. Martinez de Aguilar, 1849, p. 42–. 
  41. Demosthenes. The Orations of Demosthenes. Harper, 1838. 
  42. Demosthenes. The Orations of Demosthenes on the Crown and on the Embassy. Harper & Brothers, 1874. 
  43. Demosthenes. Discours de Démosthène: Philippiques & Olynthiennes. Manceaux, 1869. 
  44. Theophrastus; Richard Claverhouse Jebb The Characters of Theophrastus: An English Translation from a Revised Text, with an Introduction & Notes. Macmillan and Company, 1870. 
  45. Theophrastus. History of Stones. With an English Version and ... Notes, Including the Modern History of the Gems Etc. by John Hill. (etc.). Davis, 1746. 
  46. Theophrastus; James G. Wood; George James Symons Theophrastus of Eresus on Winds and on Weather Signs. Edward Stanford, 1894. ISBN 978-5-88373-740-3. 
  47. Theophrastus. De historia plantarum libri IX, 1529. 
  48. Platon. Platò-Diàlegs: Defensa de Sòcrates Critò, Eutífron, Laques. ed. Catalana, 1924. 
  49. Plató. Diàlegs (vol. XVIII): Timeu. Crítias. Fundació Bernat Metge, 2000. ISBN 978-84-7225-745-0. 
  50. Plato. The Works of Plato: The Republic, Timaeus, and Critias. H.G. Bohn, 1849. 
  51. Plato; Henry Cary The Works of Plato: A New and Literal Version, Chiefly from the Text of Stallbaum. Henry G. Bohn, 1888. 
  52. Aristotle. The Politics and Economics of Aristotle. Bell & Daldy, 1870. 
  53. Aristotle. The Nicomachean Ethics of Aristotle. Longmans, Green, and Company, 1879. 
  54. Aristotle. The Works of Aristotle, the Famous Philosopher ... A New and Improved Edition. Herne, Denmark,&Grove, 1828. 
  55. Aristotle. Aristotle's Book of Problems, with Other Astronomers, Astrologers, Physicians, and Philosophers ... The Twenty-fifth Edition. London, 1740. 
  56. Aristotle. The Politics of Aristotle: Introduction into the Politics. 1887.- II. Prefatory essays. Books I and II, text and notes. 1887.- III. Two essays. Books III, IV, and V, text and notes. 1902.- IV. Essay on constitutions. Books VI-VIII, text and notes. 1902. Clarendon Press, 1887. 
  57. Aristotle. On the Parts of Animals. K. Paul, Trench & Company, 1882.